Salta al contingut
Somos Motor
Blog 13 de setembre del 2026 7 min de lectura

«Extremadament traïdor»: el que van dir de Mònaco el 1929 i de tots els circuits nous des d'aleshores

Perillós, artificial, mal acabat, impossible per avançar. És el que es va dir del Madring aquesta setmana i el que es repeteix de cada circuit nou des de 1929. Hem anat a mirar les estrenes de sis traçats històrics, i el patró que surt explica força més que el soroll d'aquest cap de setmana.

Escrit per Andrés Rendón

Fundador i presentador de Som Motor, 13 de setembre del 2026

El 1929, la revista Motor Sport va descriure un circuit nou com a «extremadament traïdor», amb revolts innombrables i dues forquilles, i va recollir els dubtes de molta gent sobre si es podia córrer amb seguretat entre edificis, vorades i el mur d'un port. Les cites d'aquest article són en traducció nostra.

Parlava de Mònaco. Noranta-set anys després, aquest circuit és el Gran Premi més prestigiós del calendari.

Aquesta setmana, a Madrid, els pilots han dit del Madring que és possiblement el més arriscat de l'any, un devorador de cotxes i un lloc on no es pot avançar. Abans de decidir què significa això, convé mirar què es va dir dels altres quan van estrenar-se.

01Mònaco, 1929: l'urbà que ningú no creia viable

El va organitzar Antony Noghès amb setze participants convidats i cent mil francs de premi. Va guanyar William Grover-Williams amb un Bugatti T35B.

Les crítiques d'aleshores són, paraula per paraula, les de qualsevol circuit urbà d'avui: carrers estrets, murs enganxats, impossible córrer amb seguretat. Quan Mònaco va entrar al Mundial el 1950, Fangio el va guanyar de punta a punta signant el primer Grand Chelem de la història, en una cursa en què Farina va provocar un accident de nou cotxes.

La recta de meta i la torre de control del circuit del Jarama, a San Sebastián de los Reyes
Foto: Agence Rol / Biblioteca Nacional de Francia (dominio público).

02Spa, 1950: quan perillós volia dir perillós

Aquí l'adjectiu no era retòric.

El primer Gran Premi de Bèlgica puntuable el va guanyar Fangio el 18 de juny de 1950, sobre un traçat de 14,12 quilòmetres de carretera forestal. A la dècada de 1960 hi van morir deu persones, en aquest circuit. Només el 1960 van morir Chris Bristow i Alan Stacey, i Stirling Moss i Mike Taylor van resultar greument ferits en entrenaments aquella mateixa setmana.

El 1969, els pilots van boicotejar directament el Gran Premi. El traçat va acabar escurçant-se i transformant-se, i avui Spa és un dels temples de l'automobilisme.

03Jarama, 1968: el precedent directe de Madrid

Aquest és el que de debò importa per entendre el d'aquesta setmana, perquè és l'última vegada que Madrid va tenir Fórmula 1.

El primer Gran Premi puntuable al Jarama es va córrer el 12 de maig de 1968 i el va guanyar Graham Hill amb un Lotus 49, remuntant des de la setena posició. Chris Amon va signar la seva primera pole amb Ferrari.

Es va córrer en un moment duríssim: era la primera cursa després de la mort de Jim Clark, sis setmanes abans.

I el final del Jarama és la part que convé tenir present. L'últim Gran Premi allà va ser el 21 de juny de 1981, i va ser una cursa extraordinària: la va guanyar Gilles Villeneuve, la seva última victòria a la Fórmula 1, amb cinc cotxes separats per 1,24 segons a la línia de meta. Una de les arribades més ajustades de la història.

El circuit no va desaparèixer per una tragèdia. Va desaparèixer per desgast: pista estreta, equipaments que es van quedar antics, impopularitat entre els pilots i unes quotes sense pagar el 1981. Se'n va anar a poc a poc.

Això fa exactament 45 anys d'aquell moment, i és la xifra que explica per què això de Madrid era notícia fins i tot abans que rodés un cotxe.

04Montjuïc, 1975: el contrapunt que cal explicar sencer

Barcelona va tenir el seu propi circuit urbà, i la seva història és la que impedeix tractar aquesta conversa com un debat d'aficionats.

En la seva estrena puntuable de 1969 va guanyar Jackie Stewart, i la cursa va passar a la història per la crisi dels alerons: els Lotus de Graham Hill i Jochen Rindt es van accidentar en trencar-se els suports de l'aler del darrere. La FIA va acabar prohibint aquells alerons alts.

El 27 d'abril de 1975, a la volta 26, es va desprendre l'aler del darrere del cotxe de Rolf Stommelen. El cotxe va sortir disparat sobre el públic. Hi van morir quatre persones: el bomber Joaquín Benaches Morera, l'espectador Andrés Ruiz Villanova i els fotoperiodistes Mario de Roia i Antonio Font Bayarri.

I el que fa aquest cas especialment dur és que hi havia avís. L'Associació de Pilots es va declarar en vaga en arribar al circuit per l'estat de la barrera de protecció: cargols fluixos o absents, buits entre seccions, trams que amenaçaven d'obrir-se. Els organitzadors van respondre amb amenaces legals. Emerson Fittipaldi va anunciar el matí de la cursa que no pensava córrer i se'n va anar: figura com a no sortit. El seu germà Wilson i Arturo Merzario sí que van prendre la sortida, i es van retirar en protesta tot just començar a rodar.

Montjuïc no va tornar a acollir cap Gran Premi.

La recta de meta i la torre de control del circuit del Jarama, a San Sebastián de los Reyes
Foto: TintaBCN (CC BY-SA 4.0).

05Barcelona-Catalunya, 1991: l'estrena que va sortir bé

No tot són polèmiques. El circuit català es va estrenar el 1991 i va deixar de seguida una de les imatges més repetides de la història de l'esport: Mansell i Senna arribant al primer revolt roda amb roda, amb espurnes saltant dels fons plans i mirant-se als ulls a més de 300 per hora.

Va guanyar Mansell. Ningú no recorda una queixa d'aquell cap de setmana.

06Els moderns: Jeddah, Miami, Las Vegas

I els tres últims urbans del calendari repeteixen el guió amb un vocabulari gairebé idèntic:

  • Jeddah (2021): caos absolut en la seva estrena. Sergio Pérez el va anomenar «perillós sense necessitat». George Russell va dir que l'automobilisme tenia molt a aprendre d'aquell dia.
  • Miami (2022): els pilots es van queixar de l'asfalt irregular des de la primera volta, fins al punt que es va haver de reparar durant el cap de setmana. El mateix dissenyador del traçat va admetre sentir-se avergonyit. Tot i això, la cursa va deixar 45 avançaments i les entrades s'havien esgotat en quaranta minuts.
  • Las Vegas (2023): el problema no va ser la conducció. Una tapa de claveguera solta va destrossar el Ferrari de Sainz en els primers lliures, es va suspendre la sessió, la següent es va endarrerir a dos quarts de tres de la matinada i el públic va ser desallotjat. Va acabar en una demanda de grup contra els organitzadors.

07El patró, i el que separa un cas d'un altre

Mirats en fila, aquestes vuit estrenes diuen tres coses:

U: la queixa és sempre la mateixa. Perillós, artificial, estret, mal acabat, impossible per avançar. És el mateix text el 1929 i el 2026, i per si sola no distingeix un circuit dolent d'un que serà mític.

Dos: el que importa no és la queixa, és la conseqüència. Quan la crítica es queda en incomoditat, com a Mònaco, Miami o Jeddah, el circuit sobreviu i de vegades es converteix en llegenda. Quan la crítica assenyala una negligència real, com a Montjuïc o a l'Spa dels seixanta, la pista desapareix o es redissenya sencera. La diferència entre un cas i un altre no la marca el to de les declaracions: la marca si algú va atendre l'avís.

Tres: el Jarama ensenya la tercera manera de morir, que no és la tragèdia ni la glòria. És el desgast. Un circuit que es queda antic, que incomoda els pilots, que acumula problemes de gestió, i que un dia ja no és al calendari sense que ningú recordi una data concreta.

Madrid té contracte fins al 2035. Quin dels tres camins agafa no es decideix aquest diumenge.

El recompte del que ha passat aquest cap de setmana, amb la comparació d'accidents davant d'altres estrenes urbanes recents, és a és perillós el Madring?. I el context del circuit i el seu contracte, a què és el Madring.

Avisos per correu

T’avisem de aquesta secció

T’avisem de totes les seccions Canvia

Seccions

Activa les notificacions

La vigília, l’hora de cada sessió i on veure-la.